A l’exposició “Allotjar les majories, Barcelona 1860-2010”, comissariada per Manel Guàrdia i Maribel Roselló, del museu de l’habitatge de Barcelona, seu del MUHBA a les antigues cases barates del Bon Pastor es pot observar un cartell dels anys 60 d’una e presa constructora en el que es mostren múltiples promocions residencials sobre un mapa de Barcelona. El cartell té com a títol “Pisos pisos pisos pisos” i transparenta en bona mesura com va ser la resposta que es va donar des de finals dels anys 50 al problema d’accés a l’habitatge i el barraquisme a través del “Plan de Urgencia Social de Barcelona de 1958”. Aquest, centrat en la màxima producció de “pisos” possible de la manera més barata possible (a través dels coneguts com a “polígons d’habitatge” es van construir prop de 128.000 habitatges en unes 922 Ha[1]) va derivar en el que es va batejar posteriorment com a barraquisme vertical, és a dir, nous sectors residencials amb edificis amb patologies constructives, habitatges precaris i sense dotacions públiques. I en una nova dimensió metropolitana segregada sòcio-espacialment.
Sobta que, novament, la discussió actual sobre el greu problema d’accés a l’habitatge estigui centrada en la quantitat de pisos que s’han de construir. Recordem que els dos plans en marxa de la Generalitat de Catalunya s’han anomenat pel propi Govern “pla 50.000” i “pla “214.000”. En canvi no apareixen, o no han transcendit, en l’equació qüestions tant o més importants que la provisió d’unitats d’habitatge, com és la posició dels nous habitatges, les infraestructures urbanes i els serveis necessaris o com hauria de ser la forma d’aquests nous barris.
La posició, tant dels nous edificis com dels nous sectors residencials a desenvolupar és cabal per la relació entre residencia i llocs de treball. El creixement i fixació de la població està directament relacionat amb la oferta de treball. Durant les darreres dècades el creixement demogràfic a Catalunya s’ha concentrat a la franja litoral, des de Cambrils fins a Palamós[2], gràcies a l’atracció de Barcelona i el sector turístic, tot i que aquest no era l’escenari desitjable pel planejament territorial que preveia potenciar el creixement de ciutats centrals com Vic, Manresa o Igualada, que en canvi no han assolit les expectatives. Hem de mantenir aquesta tendència i deixar que Barcelona i el turisme continuïn atraient i concentrant població en el litoral?. O en canvi, hauríem de planificar un model territorial més equilibrat i arrelat en l’enfortiment de sectors econòmics productius més sòlids, justos i resilients que el turisme? I això no passa només amb planejament urbanístic i construcció de pisos sinó que cal activar coordinadament polítiques d’infraestructures i de creació de treball.
Escoltem sovint que la mobilitat pot solucionar el problema d’accés a l’habitatge. Aquesta és una idea que cal matisar i prendre amb prudència. És evident que no s’hauria de desenvolupar cap nou sector residencial (industrial tampoc) que no tingui accés a la xarxa de transport públic d’alta capacitat. Ara bé, la connectivitat no hauria de ser un vehicle per expulsar l’habitatge protegit de posicions centrals i segregar-lo territorialment. Necessitem generar habitatge assequible equilibradament a tot el territori, especialment als teixits urbans consolidats, on no n’hi ha, si no volem tornar a reproduir el model de segregació social dels anys 50. Mesures com la del “30%” impulsada per l’Ajuntament de Barcelona o la compra d’habitatges gràcies al dret de tanteig i retracte són instruments fonamentals per proveir habitatge assequible també en entorns urbans consolidats.
La segona qüestió important és la idea d’habitabilitat, que va més enllà de l’accés a un habitatge, i fa referència a la capacitat d’un determinat entorn urbà de proveir les condicions que garanteixin una vida quotidiana digna: parcs i jardins, equipaments públics o comerç local. Es realitzen presentacions i debats sobre com es finançaran els milers de nous habitatges, però, quin és el pressupost pels equipaments que seran necessaris per a la nova població? O, com seran els nous barris? Perquè la qualitat de l’habitabilitat també depèn de la forma urbana. Recordo que en el marc de les Àrees Residencials Estratègiques de 2008 es va elaborar un plec de recomanacions urbanístiques per orientar el disseny dels nous sectors residencials. Seria interessant recuperar i actualitzar la idea i el document i definir com volem que siguin els nous barris: de quina manera s’adaptaran a les noves condicions climàtiques, com fomentaran hàbits de vida saludable o com és promourà la proximitat i la vitalitat urbana. És a dir, com volem que sigui la vida dels seus futurs habitants.
