Durant aquests dies d’agost he llegit amb molt d’interès i empatia, notícies i articles que han reclamat més piscines públiques com a gran estratègia d’adaptació climàtica. A l’article “La metròpoli de les piscines” d’Oriol Estela, es reivindica que les piscines siguin considerades com una infraestructura verda, blava i social de proximitat i que siguin una política pública prioritària. El problema, explica l’article, és que en aquests moments a l’àrea metropolitana de Barcelona (m’atreveixo a ampliar-ho al conjunt de ciutats de Catalunya) no hi ha suficients piscines públiques i aquestes estan distribuïdes de manera molt desigual. En canvi, han proliferat massivament les piscines privades, accentuant la desigualtat social enfront al canvi climàtic d’aquelles persones que no poden disposar de piscina privada o que no poden accedir a un piscina pública perquè els preus són massa alts. Elena Parreño denunciava en un article a El Crític que determinats municipis catalans han establert preus desorbitadament elevats per a persones no empadronades al municipi. L’antropòleg José Mansilla responia amb el seu article “Les piscines municipals són palaus del poble” reivindicant el caràcter popular i assequible per a tothom que haurien de tenir les piscines.
Deia que llegia aquests articles amb molt d’interès, no només perquè comparteixo els seus plantejaments, sinó perquè ho he pogut fer des d’una ciutat on les piscines d’estiu són avui una prioritat de les polítiques públiques. Viena, referent per les seves polítiques d’habitatge, ha situat també les piscines i els banys públics com una infraestructura pública de primer nivell per fer front a les onades de calor que pateix cada estiu.
Si bé Viena tenia una tradició de banys vinculats a la higiene des del segle XIX, va ser durant el període de Viena la Roja (1919-1934) quan aquestes instal·lacions van adquirir una nova dimensió. Com amb l’habitatge, els governs socialdemòcrates van entendre l’accés a l’aigua i al lleure com un dret i com una nova infraestructura social. Es van construir 6 grans banys d’estiu (Sommerbad), 21 piscines infantils i familiars (Kinderfreibäder) i diverses instal·lacions d’higiene, alhora que es van ampliar espais de bany al Danubi. El més valuós, però, és la consolidació d’un model que ha permès ampliar progressivament la xarxa de piscines públiques fins a arribar avui a pràcticament tots els districtes.
Durant la nostra estància a Viena (ha estat un viatge familiar) hem pogut superar els dies de calor extrema (prop de 40ºC) visitant i gaudint de 4 dels recintes mencionats a diverses àrees de la ciutat. En aquests el patró es repeteix. Grans espais amb diverses piscines o platges, extenses àrees de camp amb ombra natural gràcies a grans arbres, àmplies instal·lacions esportives, generoses instal·lacions de vestidors i serveis de restauració. Veritables refugis climàtics, “palaus del poble” com reivindica Mansilla.
Us preguntareu pels preus. Entrada d’adult 8,10€, jove (15-18 anys) 4,60€, infants 2,80€, i menors de 6 anys gratuït. Els preus es redueixen a la meitat si només vas a la tarda. Nosaltres que som 4, dos adults, un adolescent i un infant, hem pagat al voltant de 24 euros per accedir i passar el dia. Els abonaments mensuals oscil·len entre els 48€ per adults i els 16,80€ per infants. Ah, molt important, els abonaments permeten accedir a qualsevol instal·lació de la xarxa municipal, reforçant el seu caràcter universal.
Com podeu imaginar vam trobar molta gent a totes quatre. I gran diversitat social a totes elles independentment de la seva ubicació. Vam estar a una piscina als barris del sud, una als barris del nord i a dues platges del riu. A totes elles hem compartit espai amb persones i grups de perfils socials molt diversos: gent gran, famílies amb infants, grups d’adolescents i joves, persones d’origen i cultures diverses. No hem percebut segregació social a cap d’elles. Al contrari, hem percebut un nivell de convivència excel·lent i emocionant. Tothom deixa les seves pertinències sense vigilància quan va a banyar-se! Fins i tot ens han tolerat a nosaltres com a turistes intrusos.
Hem gaudit molt de les piscines i platges públiques de Viena, però també he de dir que la comparació amb la nostra realitat, en el nostre cas la ciutat de Terrassa, ens ha deixat un regust amarg. L’exemple de Viena demostra que no només necessitem més piscines, sinó recuperar i reforçar la idea de piscina pública com a infraestructura climàtica i social i com a dret urbà.
Amb la calor extrema convertida ja en una condició recurrent dels nostres estius, garantir que tothom pugui banyar-se, refrescar-se i trobar un lloc confortable a la ciutat no hauria de dependre de tenir una piscina privada, de poder pagar preus elevats o de viure en el municipi adequat. La pregunta ja no hauria de ser només quantes piscines té la nostra ciutat, sinó qui pot banyar-se, a on, a quin preu i en quines condicions.
https://www.eldiario.es/opinion/tribuna-abierta/todo-mundo-agua-cat_129_13455493.html
Fotos (xavi matilla)
01_Krapfenwaldbad / 02_Stranbad Gänsehäufel / 03_Bundesbad Alte Donau
